maig 2012
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Biografia
De mare asturiana i pare català, vaig néixer el 31 de juliol de 1988 a Barcelona.
Diuen que Barcelona és una de les ciutats amb més arbres i zones verdes d'Europa, o això em deien els meus pares quan sortíem a passejar o quan em portaven a jugar al Parc del nen de la Rutlla amb la meva germana. Un trajecte de 20 minuts, potser en aquell temps una mica més, on podíem passar per carrers vorejats de vells plataners i ginkgos, o podíem fer volar la nostra imaginació pel "camí de l'Indi". Un camí cap al turó de la Rovira, just a sobre de casa. Primer s'alçava per donar-nos una vista panoràmica de tota Barcelona i després tornava a baixar per barrejar-se entre els matolls i la pinassa i portar-nos directes al parc.
Quan tenia 3 anys els meus pares van començar a estiuejar al poble de Farrera, al Pallars Sobirà. Va ser allà on vaig donar les meves primeres passes per la muntanya, amb la meva germana i altres nens. Passes per la vora dels rius enfangats i entre els prats d'herba alta, on al llarg de molts caps de setmana, de vacances i d'estius sencers vaig anar descobrint racons i més racons i una infinitat de jocs que la natura amagava.
La curiositat i la impaciència sempre han estat dues de les meves grans qualitats. Tot al contrari de la meva germana. Es curiós, que tot i haver rebut la mateixa educació, els nostres gustos i camins hagin estat tan diferents. Un model per imitar, un mirall per veure els defectes, una crossa per poder caminar, un trampolií per poder saltar. I és que una és Leo i l'altra Sagitari, sempre ens ha agradat la diferència. L'una nervi pur, el foc, l'altra el perfeccionisme, una bassa d'oli. Una és acció, passió i ambició. L''altra és estratègia, inteligència i paciència. Semblem dues persones antagonistes però diuen que els extrems s'assemblen: sempre ens ha agradat fer les coses bé.
Jo sempre deia "que un llac és un llac, i quan n'has vist un, ja els has vist tots", però tot i la meva rebel·lia continuava sortint a la muntanya amb els meus pares i la meva germana i els amics dels meus pares, posant-me a prova jo, i reptant-los a ells, fent alguns cims i visitant molts llacs. Va ser un dia de no sé quin any, no sé en quin camí de quina muntanya. Era al Pallars, amb el meu pare, tornant al cotxe d'alguna de les moltes excursions que fèiem quan vaig pronunciar les següents paraules: " -papa, vull fer més muntanya". Va ser com dir: "Amb vosaltres no en tinc prou, un llac és un llac, però no tinc suficient descobrint nous llacs, vull veure què amaguen aquestes parets, aquestes crestes i tots els racons on no em porteu". I així, als 12 anys, vaig entrar al 3r grup d'Iniciació de la UEC de Gràcia.
Una escola normal, un barri normal, una ciutat normal, unes anècdotes també normals. El meu lleure també era normal. Havent practicat la natació durant 9 anys, l'anglès extraescolar tants més i descobrint el món de les arts marcials primer amb el Hapkido i més tard amb el Taekwondo, potser, l'única cosa que em diferenciava dels meus companys de 15-16 anys en aquella escola, del meu barri, de la meva ciutat, no eren les anècdotes, era que a mi m'agradava sortir els caps de setmana a la muntanya, i això, en aquell ambient, no era normal.
Però, com sempre ha estat una constant a la meva vida, volia alguna cosa més, així que, un dimecres a la tarda, de la tercera setmana de setembre del 2005, una de tantes tardes que m'estarrufava a la cadira de l'ordinador per navegar i per xatejar amb els amics, per buscar a quin concert podíem anar el cap de setmana, vaig entrar a la pàgina web de la FEEC.
A l'estiu havíem anat amb una amiga a escalar al Naranjo de Bulnes, "el Urriellu", i això havia despertat la meva curiositat per allò que en deien: "Centres de Tecnificació". Una bona manera d'alimentar la meva ambició.
El primer en obrir-se a la pantalla va ser el d'escalada: Les proves al desembre. "-Buf, al desembre? Encara falta molt!"
El segon va ser el d'alpinisme: Mínim 18 anys: "-18? Quina me..., si encara no hi puc entrar!"
El tercer i últim va ser el d'esquí de muntanya: " Ah, les proves son aquest cap de setmana, deixa'm pensar...cap sortida de la UEC, cap concert,...segur que és millor que quedar-se a casa i aguantar els meus pares tot el cap de setmana!"
En el viatge en tren que em portava a la Cerdanya els meus pensaments eren clars: "Si no m'agrada l'ambient em piro, si no em cau bé la gent...em piro, i si simplement no m'hi trobo a gust...que els bombin!"
Dos anys més tard d'aquest viatge en tren els meus peus es plantaven a Font Romeu, un poble situat a 1800m a la Cerdanya Francesa, a 15' en cotxe de Puigcerdà. Començava, en un lloc i una llengua semidesconegudes, amb en Marc Pinsach i en Kilian Jornet, una nova aventura, els meus estudis de STAPS (un equivalent a INEF) on em vaig especialitzar en Esport Adaptat.
Font Romeu em va donar la possibilitat d'estudiar i entrenar al mateix temps. Tota una sort, un gran avantatge en un esport com l'esquí de muntanya.
Després de 3 anys d'estudi, de nou sentia que la meva etapa allà s'havia acabat. Amb un títol universitari i amb moltes més medalles de les que mai hauria pogut somiar a la butxaca, els meus "affaires" a Font Romeu havien tocat sostre. Sentia dins meu que alguna cosa més gran m'estava esperant, i és que com la meva mare sempre em diu: "sóc un esperit lliure", mai m'han convençut les rutines i quan tinc un neguit l'he d'escoltar.
I la vaig trobar: al final d'una carretera molt empinada després d'agafar un camí de terra de 50m, en un petit xalet de fusta de 3 plantes. Si em girava a l'esquerra hi havia en Kilian, si em girava a la dreta hi havia la Leti, si aixecava la vista m'enlluernava amb el Mont Charvin, La Tournette i L'Étale, i si em girava cap enrere encara veia les traces que havia deixat sobre la neu retraçada del domini esquiable de La Clusaz. Començava el meu camí d'esportista professional, sense grans luxes, però amb molta satisfacció.
"Resiliència": Capacitat d'un individu d'adaptar-se davant les adversitats. Mai no he sabut adaptar-me a les situacions rígides, als crits o als sorolls forts. Mai no he sabut fer plans que no variessin cada dia. Fruit de la meva personalitat, d'aquest "esperit lliure" que tant parlava la meva mare, com una pilota, abans que trencar-me prefereixo rebotar. I ara poso el peu en un restaurant i em continua costant decidir-me. Hi ha molts plats que m'agradaria tastar, molts llocs on podria viatjar, i moltes vides paral·leles que podria portar. I jo, em quedo amb els passos al costat del riu enfangat, els partits de fútbol entre l'herba alta, i amb una gran tassa de xocolata a la vora del foc, si és aquí on el meu esperit ha decidit portar-me.
Diuen que Barcelona és una de les ciutats amb més arbres i zones verdes d'Europa, o això em deien els meus pares quan sortíem a passejar o quan em portaven a jugar al Parc del nen de la Rutlla amb la meva germana. Un trajecte de 20 minuts, potser en aquell temps una mica més, on podíem passar per carrers vorejats de vells plataners i ginkgos, o podíem fer volar la nostra imaginació pel "camí de l'Indi". Un camí cap al turó de la Rovira, just a sobre de casa. Primer s'alçava per donar-nos una vista panoràmica de tota Barcelona i després tornava a baixar per barrejar-se entre els matolls i la pinassa i portar-nos directes al parc.
Quan tenia 3 anys els meus pares van començar a estiuejar al poble de Farrera, al Pallars Sobirà. Va ser allà on vaig donar les meves primeres passes per la muntanya, amb la meva germana i altres nens. Passes per la vora dels rius enfangats i entre els prats d'herba alta, on al llarg de molts caps de setmana, de vacances i d'estius sencers vaig anar descobrint racons i més racons i una infinitat de jocs que la natura amagava.
La curiositat i la impaciència sempre han estat dues de les meves grans qualitats. Tot al contrari de la meva germana. Es curiós, que tot i haver rebut la mateixa educació, els nostres gustos i camins hagin estat tan diferents. Un model per imitar, un mirall per veure els defectes, una crossa per poder caminar, un trampolií per poder saltar. I és que una és Leo i l'altra Sagitari, sempre ens ha agradat la diferència. L'una nervi pur, el foc, l'altra el perfeccionisme, una bassa d'oli. Una és acció, passió i ambició. L''altra és estratègia, inteligència i paciència. Semblem dues persones antagonistes però diuen que els extrems s'assemblen: sempre ens ha agradat fer les coses bé.
Jo sempre deia "que un llac és un llac, i quan n'has vist un, ja els has vist tots", però tot i la meva rebel·lia continuava sortint a la muntanya amb els meus pares i la meva germana i els amics dels meus pares, posant-me a prova jo, i reptant-los a ells, fent alguns cims i visitant molts llacs. Va ser un dia de no sé quin any, no sé en quin camí de quina muntanya. Era al Pallars, amb el meu pare, tornant al cotxe d'alguna de les moltes excursions que fèiem quan vaig pronunciar les següents paraules: " -papa, vull fer més muntanya". Va ser com dir: "Amb vosaltres no en tinc prou, un llac és un llac, però no tinc suficient descobrint nous llacs, vull veure què amaguen aquestes parets, aquestes crestes i tots els racons on no em porteu". I així, als 12 anys, vaig entrar al 3r grup d'Iniciació de la UEC de Gràcia.
Una escola normal, un barri normal, una ciutat normal, unes anècdotes també normals. El meu lleure també era normal. Havent practicat la natació durant 9 anys, l'anglès extraescolar tants més i descobrint el món de les arts marcials primer amb el Hapkido i més tard amb el Taekwondo, potser, l'única cosa que em diferenciava dels meus companys de 15-16 anys en aquella escola, del meu barri, de la meva ciutat, no eren les anècdotes, era que a mi m'agradava sortir els caps de setmana a la muntanya, i això, en aquell ambient, no era normal.
Però, com sempre ha estat una constant a la meva vida, volia alguna cosa més, així que, un dimecres a la tarda, de la tercera setmana de setembre del 2005, una de tantes tardes que m'estarrufava a la cadira de l'ordinador per navegar i per xatejar amb els amics, per buscar a quin concert podíem anar el cap de setmana, vaig entrar a la pàgina web de la FEEC.
A l'estiu havíem anat amb una amiga a escalar al Naranjo de Bulnes, "el Urriellu", i això havia despertat la meva curiositat per allò que en deien: "Centres de Tecnificació". Una bona manera d'alimentar la meva ambició.
El primer en obrir-se a la pantalla va ser el d'escalada: Les proves al desembre. "-Buf, al desembre? Encara falta molt!"
El segon va ser el d'alpinisme: Mínim 18 anys: "-18? Quina me..., si encara no hi puc entrar!"
El tercer i últim va ser el d'esquí de muntanya: " Ah, les proves son aquest cap de setmana, deixa'm pensar...cap sortida de la UEC, cap concert,...segur que és millor que quedar-se a casa i aguantar els meus pares tot el cap de setmana!"
En el viatge en tren que em portava a la Cerdanya els meus pensaments eren clars: "Si no m'agrada l'ambient em piro, si no em cau bé la gent...em piro, i si simplement no m'hi trobo a gust...que els bombin!"
Dos anys més tard d'aquest viatge en tren els meus peus es plantaven a Font Romeu, un poble situat a 1800m a la Cerdanya Francesa, a 15' en cotxe de Puigcerdà. Començava, en un lloc i una llengua semidesconegudes, amb en Marc Pinsach i en Kilian Jornet, una nova aventura, els meus estudis de STAPS (un equivalent a INEF) on em vaig especialitzar en Esport Adaptat.
Font Romeu em va donar la possibilitat d'estudiar i entrenar al mateix temps. Tota una sort, un gran avantatge en un esport com l'esquí de muntanya.
Després de 3 anys d'estudi, de nou sentia que la meva etapa allà s'havia acabat. Amb un títol universitari i amb moltes més medalles de les que mai hauria pogut somiar a la butxaca, els meus "affaires" a Font Romeu havien tocat sostre. Sentia dins meu que alguna cosa més gran m'estava esperant, i és que com la meva mare sempre em diu: "sóc un esperit lliure", mai m'han convençut les rutines i quan tinc un neguit l'he d'escoltar.
I la vaig trobar: al final d'una carretera molt empinada després d'agafar un camí de terra de 50m, en un petit xalet de fusta de 3 plantes. Si em girava a l'esquerra hi havia en Kilian, si em girava a la dreta hi havia la Leti, si aixecava la vista m'enlluernava amb el Mont Charvin, La Tournette i L'Étale, i si em girava cap enrere encara veia les traces que havia deixat sobre la neu retraçada del domini esquiable de La Clusaz. Començava el meu camí d'esportista professional, sense grans luxes, però amb molta satisfacció.
"Resiliència": Capacitat d'un individu d'adaptar-se davant les adversitats. Mai no he sabut adaptar-me a les situacions rígides, als crits o als sorolls forts. Mai no he sabut fer plans que no variessin cada dia. Fruit de la meva personalitat, d'aquest "esperit lliure" que tant parlava la meva mare, com una pilota, abans que trencar-me prefereixo rebotar. I ara poso el peu en un restaurant i em continua costant decidir-me. Hi ha molts plats que m'agradaria tastar, molts llocs on podria viatjar, i moltes vides paral·leles que podria portar. I jo, em quedo amb els passos al costat del riu enfangat, els partits de fútbol entre l'herba alta, i amb una gran tassa de xocolata a la vora del foc, si és aquí on el meu esperit ha decidit portar-me.
